Avui és el 75è aniversari del cineasta Michael Haneke; aprofitem aquesta data tan significativa per oferir-vos algunes dades d’interès sobre un dels directors de referència a l’univers cinematogràfic dels darrers anys.

Com ja sabeu, aquest any el festival ret homenatge al cinema de Haneke. Queda clar què el leitmotiv, Haneke or the Edge of Horror, és tota una declaració d’intencions i una meravellosa excusa per explorar els límits del gènere.

Michael Haneke cumple 75 años

Està apunt d’estrenar la seva nova pel•lícula, Happy End, protagonitzada per Jean-Louis Trintignant, Isabelle Huppert i Mathieu Kassovitz, però també mirarem enrere per repassar amb aquest magnífic vídeo, cortesia del canal TCM, la filmografia del director i guionista austríac, caracteritzada per l’estil violent, fosc, pertorbador i inquietant que narra de forma visceral la cruesa i dolorosa tragèdia de les coses quotidianes on no hi ha cap esperança per a l’ésser humà.

Tot això sense gaire concessions a la bellesa o l’estètica cinematogràfiques; no val maquillar una realitat neguitosa que, en la majoria de casos, incomoda l’espectador poc acostumat a què li burxin la consciència d’una forma tan crua.
 

 

Les frases de Haneke

Poc amant de convencionalismes cinematogràfics i amb una necessitat de vegades insana de provocar emocions, algunes de les seves frases resumeixen l’essència del seu cinema i, per extensió, de la seva visió de la vida.

L’art ha de fer preguntes i no avançar respostes, que sempre em semblen sospitoses, i fins i tot perilloses.

Trobo que les pel•lícules d’avui dia són cada cop més planes, més banals i tracten l’espectador com si fos bobo i amb aquesta pel•lícula pretenc protestar contra això. Vull que em prenguin seriosament com espectador i quan faig una pel•lícula intento pensar en el meu espectador com una persona intel•ligent, no ximple, res més.

No percebem la realitat, sinó, en el seu lloc, la representació televisiva de la realitat. El nostre horitzó d’experiències és molt limitat. El que sabem del món és poc més que el món mediàtic, la imatge. No tenim realitat, sinó un derivat de la realitat.

Qui infringeix la corrent principal de pensament, i no parlo només de cinema, és generalment provocatiu. En tot cas, l’antítesi a la norma i a la forma convencional es considera obscena i provocativa. Així doncs, espero que totes les meves pel•lícules siguin obscenes i provocatives.

Una pel•lícula té vint-i-quatre mentides per segon.

A l’art alemany, vam tenir una mala experiència amb el Tercer Reich, quan es van fer servir les històries i les imatges per a dir mentides. Després de la guerra, la literatura es va preocupar de no fer el mateix, per això els escriptors van començar a reflexionar sobre les històries que explicaven, per fer que els lectors formessin part dels seus textos. Jo faig el mateix.

Mai he permès que els productors em diguin què haig de fer. Fins i tot quan feia televisió, sempre feia el que volia. I si no podia, no feia res.

La manipulació és inevitable. Però la subordino al meu objectiu principal: provocar i sacsejar consciències.

Si penses que tinc problemes emocionals, pares de prendre’t seriosament les meves pel•lícules. Perds completament els reptes que aquestes et proposen.

 

Les 10 pel·lícules més influents de Michael Haneke

Premi Príncep d’Astúries de l’any 2013, Michael Haneke, l’any 2002, va elaborar un llistat de les seves deu pel•lícules preferides les quals, sense dubte, han influït en la seva forma d’entendre el cinema

L’eclisse (Dir. Michelangelo Antonioni, 1962)
Germania anno zero (Dir. Roberto Rossellini, 1948)
A Woman Under the Influence (Dir. John Cassavetes, 1974)
Psycho (Dir. Alfred Hitchcock, 1960)
The Gold Rush (Dir. Charles Chaplin, 1925)
El ángel exterminador (Dir. Luis Buñuel, 1962)

Michael Haneke cumple 75 años

Salò o le 120 giornate di Sodoma (Dir. Pier Paolo Pasolini, 1975)
Zerkalo / El espejo (Dir. Andrei Tarkovsky, 1975)
Lancelot du Lac (Dir. Robert Bresson, 1974)
Au hasard Balthazar (Dir. Robert Bresson, 1966)
 

Curiositats

L’any 2016, la BBC va fer un llistat de les millors pel•lícules del segle XXI. Cent setanta-set crítics de tot el món van triar les que consideraven millors cintes I a través d’aquestes votacions es va crear un llistat de les vint-i-cinc millors. Dues pel•lícules de Michael Haneke són en aquest llistat: Caché (18è lloc) i La Cinta Blanca (23è lloc).

Quan va visitar per primer cop el Museo del Prado de Madrid va afirmar que en entrar a la sala de les pintures negres de Goya, va patir una commoció que, probablement, mai oblidaré. Vaig començar a tremolar I em costava aguantar-me dret. Ràpidament vaig sortir de la sala perquè no ho suportava.

Des de 2006 també es dedica a la direcció d’òperes on destaquen les produccions de Don Giovanni i Cosi Fan Tutte. En maig de 2014, la interpretació més fosca de Cosi Fan Tutte de Mozart es va poder veure al Teatre Reial de Madrid

Michael Haneke defensa que a l’espectador l’impressiona més la mort d’un animal que la d’una persona perquè es dóna per fet que la mort d’una persona mai no es real. En diverses de les seves cintes podem veure morts d’animals: Caché on de veritat es decapita una gallina, El Temps del Llop, en què la mort d’un dels cavalls és real, o la també mort real d’un porc a El Vídeo de Benny.

Si en sou fans o voleu descobrir un dels genis del cinema modern, pareu atenció a la nostra programació per a l’edició de 2017 que promet ser terroríficament atractiva
 
Michael Haneke cumple 75 años

Michael Haneke fa 75 anys

Molins 2017 |