Presentem el cicle de clàssics de la 37 edició del Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 2018 que projectarem durant el Festival, del 9 al 18 de novembre, a la Sala Gòtica de Molins de Rei.

Tastant la por

Segurament de forma inconscient, ja des dels seus inicis com 16 Hores, la intenció dels organitzadors d’aquest festival sempre ha estat dignificar el gènere de terror. No s’entén si no que un grup de cinèfils, tots ells membres del Cine Club local, es decantessin per aquest gènere en aquell llunyà 1973. Si, és veritat, van triar el terror perquè van considerar que era el més factible i suportable davant d’una marató, però tal cosa també posa de manifest què, per als autèntics aficionats al cine, el de terror és tan valid com qualsevol altre. I aquí hi som, potser la intenció és molt més clara i directa que llavors però és la mateixa: posar el cine de terror al lloc que li correspon.

No entenem l’interès majoritari en menysprear-lo, el terror forma part del cine des dels seus inicis. Diu la llegenda que des d’aquelles primeres projeccions en què els Lumiére van provocar, suposadament, que el public fugís espaordit davant de la visió d’un tren que s’hi acostava. Sigui cert o no, és inqüestionable que van introduir el suspense en el llenguatge cinematogràfic.

El cinema de terror és el que ofereix un ventall més ample de subgèneres, molts d’ells considerats gèneres per mèrit propi, i a més, permet perfecta simbiosi amb tota la resta de gèneres, des del thriller, la comèdia o el drama fins la ciència ficció. Per això, molts directors que, com sí van fer Carpenter, Craven, Franco o Argento, no han dedicat la pràctica totalitat de la seva carrera a l’horror, s’han deixat atrapar esporàdicament per les possibilitats que ofereix el gènere que ens ocupa.

Hitchcock, Polanski, Attenborough, Frankenheimer, Clayton, Russell, Reiner, Medak, Lynch, Lumet, Spilberg, Mulligan, Fukasaku, Fellini, Powell, Hellman, Shindô, LeRoy, Laughton, Clouzot, Kobayashi, Eastwood, Kubrick, Roeg, Stone, Bigelow, Friedkin, Demme, Fincher i un més què considerable etcètera, ho han fet amb resultats interessants, genials o frustrats per al gaudi o escarni de tot cinèfil. No hi ha dubte, però, que la majoria d’ells s’ho van prendre com un repte, ja que el terror els allunyava considerablement de la seva zona de confort.

I no ens hem descuidat de Wise, Coppola, Fleischer, Tourneur, i Altman, ells són els protagonistes d’aquest petit cicle dedicat als grans directors amb puntuals incursions al cine de terror.

The Body Snatcher

El ladrón de cadáveres – Robert Wise (1945) Terror, Thriller
El molt versàtil Robert Wise ens va deixar obres com Nadie puede vencerme (The set-up, 1949), Ultimatum a la Tierra (The Day the Earth Stood Still, 1951), Marcado por el odio (Somebody Up There Likes Me, 1956), ¡Quiero vivir! (I Want to Live!, 1958), West Side Story (id. 1961), Sonrisas y lágrimas (The Sound of Music, 1965) o Star Trek, la película (Star Trek: The Motion Picture, 1979) entre moltes altres. D’entre les seves quaranta pel·lícules com director, només en tres es va atrevir amb el gènere de terror: La mansión encantada (The haunting, 1963) amb un trist remake realitzat per Jan de Vont en 1999, Las dos vidas de Audrey Rose (Audrey Rose, 1977) i la joia que ens ocupa, una meravella basada en un relat breu de Robert Louis Stevenson amb dos monstres, mai millor dit, del cine de terror, Boris Karloff com a protagonista i Bela Lugosi en el repartiment.

See No Evil

Terror ciego – Richard Fleischer (1971) Terror, Thriller
Un tot terreny amb alguns clàssics al seu favor com ara Los vikingos (The Vikings, 1958), Viaje Alucinante (Fantastic Voyage,1966) o Cuando el destino nos alcance (Soylent Green, 1973) entre d’altres, Fleischer també va abordar en diverses ocasions casos sobre crims i criminals reals però sempre des del thriller o el drama amb molt subtils aproximacions al gènere amb en El estrangulador de Boston (The Boston Strangler, 1968) i El estrangulador de Rillington Place (10 Rillington Place,1971). És la cinta que veurem la seva única incursió en el cine de terror, es tracta d’una angoixant pel·lícula amb psicòpata amb una magnífica i austera posta en escena, una estupenda Mia Farrow i música de Elmer Bernstein.

Night of the Demon

La noche del demonio – Jacques Tourneur (1957) Terror, Fantàstic, Intriga.
Jacques Tourneur va aplicar gran part del seu art al noir i també a les aventures i al western, però entre 1942 i 1943 va realitzar tres obres mestres del cinema de terror: La mujer pantera (Cat People, 1942), Yo anduve con un zombie (I Walked with a Zombie, 1943) i El hombre leopardo (The Leopard Man, 1943) totes tres realitzades per a la RKO de la mà del productor Val Lewton. No tornaria al gènere fins el 57, quan va dirigir aquesta meravella de cinema sobre sectes demoníaques i bruixeria. En una darrera ocasió va acaronar el gènere amb una comèdia impagable com és La comèdia de los terrores (The Comedy of Terrors) el 1963. Per cert, si algú troba certes semblances amb Arrástrame al infierno (Drag Me to Hell, Sam Raimi, 2009) no anirà errat. Raimi va concebre la seva pel·lícula com un remake de La noche del demonio però davant de la impossibilitat d’aconseguir-ne els drets va fer els canvis necessaris per què no se l’acusés de plagi i la va tirar endavant amb resultats notables.

Dementia 13

Dementia 13 – Francis Ford Coppola (1963) Terror, Thriller
Es tracta de la segona pel·lícula de Coppola com director en solitari després de la irrellevant comèdia The Bellboy and the Playgirls (1962) i si no tenim en compte dues co-direccions perfectament obviables, creiem que val la pena recuperar-la. Amb el suport de la factoria Corman (per qui ja havia treballat com muntador, tècnic de so i el que fes falta) va realitzar una pel·lícula de terror a l’ús en la que, s’intueixen alguns trets característics del mestre, que va trigar deu anys i tres llargmetratges més per què, amb El Padrino (The Godfather, 1972), passés a formar part de l’Olimp dels grans directors. Richard LeMay va dirigir un remake en 2017 del qual val més no parlar.

Images

Images – Robert Altman (1972) Terror, Intriga, Drama
Robert Altman va dedicar els primers deu primers anys de la seva meritòria carrera a la televisió. En 1967 va realitzar el seu primer llarg, Cuenta atrás (Countdown), i en 1970 va tastar l’èxit amb M.A.S.H. Entre la seva extensa filmografia es impossible obviar dues de les seves obres més destacades El juego de Hollywood (The Player,1992) i Vidas Cruzadas (Short Cuts, 1993). Com Fleischer, es va aproximar un sol cop al gènere amb un resultat molt més que acceptable, que es va traduir en diversos premis inclòs un Globus d’Or. Images és terror psicològic de primer ordre i una obra tan estranya dintre de la filmografia de Mr. Altman, sense oblidar El volar es para los pájaros (Brewster McCloud, 1970), com també ho és la banda sonora de John Williams. Convé destacar que el guió del propi Altman està basat en In Search of Unicorns, novel·la escrita per l’actriu principal Susanah York que es va editar un any després de l’estrena de la pel·lícula.

Ciclo de clásicos en la Sala Gotica

Cicle de clàssics a la Sala Gótica

Molins 2018 |