El leitmotiv del 44è Festival de Cine de Terror de Molins de Rei serà “J-Horror, més enllà de l’ensurt”, i amb ell celebrarem el llegat del terror japonès, del 7 al 16 de novembre de 2025.
Molins de Rei, 10 de juny de 2025 — L’any 2000, el cineasta japonès Takashi Shimizu presentava Ju-on, primera entrega d’una emblemàtica i prolífica nissaga cinematogràfica. Enguany se celebra el 25 aniversari de la seva estrena i el Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 2025 se suma a la commemoració dedicant aquesta edició al J-Horror —terror japonès—, que tant va marcar l’entrada al nou mil·lenni. En aquest gènere, el folklore japonès i la tecnologia moderna (cintes de vídeo, telèfons i ordinadors) es donaven la mà. Aquest cinema apostava per l’atmosfera i el malestar psicològic, amb fantasmes com l’onryō —figures femenines d’ultratomba a la cerca de venjança— convertits en icones molt populars. Tot i els pressupostos ajustats, el J-Horror genera inquietud encara avui dia, gràcies a una estètica depurada, el seu simbolisme, el ritme pausat i la capacitat de parlar-nos de l’absurditat de la vida moderna a través de traumes, històries de solitud i terror existencial.
J-Horror, més enllà de l’ensurt és el leitmotiv que acompanyarà aquesta 44a edició del festival, que tindrà lloc del 7 al 16 de novembre, amb el Teatre de La Peni com a seu principal.
Posem en marxa el compte enrere per l’inici deI TerrorMolins 2025 amb aquest text:
“Als anys noranta havia regnat l’slasher desacomplexat i un punt paròdic de Chucky, Scream, I Still Know What You Did Last Summer… Però l’entrada al nou mil·lenni va coincidir amb el boom del J-Horror, una bafarada d’aire fresc que va revitalitzar el gènere amb pel·lícules (i videojocs) on fantasmes venjatius espantaven el personal. Ju-on i Ju-on 2 són de l’any 2000 i es van distribuir directament per a vídeo, però el seu èxit boca-orella va permetre a Takashi Shimizu rodar dos anys després, amb més mitjans, Ju-on: The Grudge, més seqüela que no pas remake.
La terrible història té el seu origen a una casa de Tòquio, quan Takeo Saeki, convençut que la seva dona li és infidel, l’assassina brutalment i fa el mateix amb el seu fill Toshio (i amb el gat). A Ju-on trobem la temàtica clàssica de casa encantada (personatge central del film) i un fantasma venjatiu o onryō. La majoria dels onryō són dones que havien estat maltractades en vida pels seus pares, marits o amants i tenen una aparença inconfusible amb arrels al teatre Kabuki: cabells negre despentinats i llarguíssims, maquillatge ultrapàl·lid i quimono blanc de dol. Segons la creença popular, quan algú mor víctima de la ira engendra una maledicció que s’instal·la als llocs per on es movia i on va morir. Si entres en un d’aquests llocs o contactes amb algú maleït, en seràs víctima i passaràs a propagar-la com si fos un virus.
Dos anys abans, la Sadako sortint del televisor a Ringu (Hideo Nakata, 1998) havia posat el J-Horror al mapa, amb l’arquetip del fantasma del pou i el simbolisme de l’aigua estancada associada a la mort, que també trobarem a Dark Water (Hideo Nakata, 2002). Cineastes de culte com el prolífic Takashi Miike van pujar al carro amb Chakushi ari (Trucada perduda) el 2003, on repetia els efectius clixés del subgènere, lluny de la densa i inclassificable Ôdishon (Audition) amb la qual ens va meravellar el 1999 (totes dues les vàrem poder gaudir a TerrorMolins).Els darrers anys, la febre pel J-Horror sembla haver-se apaivagat, després de sucosos crossovers com Sadako vs. Kayako (2016), que barreja sense complexos les mitologies de Ringu i Ju-on. Però, per exemple, l’any passat Kôji Shiraishi va signar House of Sayuri, també amb casa encantada, i el 2022 es va estrenar Kisaragi Station, de Jirô Nagae, sobre una estació de tren maleïda. Agafa’t fort a la butaca, la noia de cara blanquíssima i cabellera negra inacabable pot aparèixer quan menys t’ho esperis!!”