“Sembrem el terror” serà el lema que acompanyarà el leitmotiv del 43è Festival de Cine de Terror de Molins de Rei, que tindrà lloc del 8 al 17 de novembre de 2024.
L’any 1974 Tobe Hooper va dirigir la que es convertiria en una de les pel·lícules de terror més emblemàtiques de tots els temps: La matança de Texas. Cinc anys més tard, el 1979, la pel·lícula arribava a Molins de Rei de la mà de la marató de 16 Hores de Cinema de Terror, germen del que és avui el TerrorMolins. Aquella marató, a més, va passar a la història del festival per ser la primera amb performances en directe, que a més van remetre al film de Hooper. És per això que el Festival de Cine de Terror de Molins de Rei 2024 vol dedicar aquesta edició a un subgènere que ha donat molt de si, i molts films del qual han passat per les pantalles del certamen.
“Sembrem el terror”. Amb aquest leitmotiv i un lema que reivindica el festival com un viver de nous públics i terreny adobat per als ja fidels, es presenta el TerrorMolins 2024, que tindrà lloc del 8 al 17 de novembre amb el Teatre de La Peni com a seu principal. I amb aquest text comença a caminar cap a la 43a edició:
“Una xafogosa tarda d’estiu pot convertir-se en un pertorbador malson, com ens va mostrar Tobe Hooper ara fa cinquanta anys. Una serra mecànica i un antic escorxador pot reviscolar si en comptes de vaques o porcs hi entatxonem una colla de joves incauts.
Rodada amb quatre duros i basada molt lliurement en la macabra peripècia d’Ed Gein, The Texas Chainsaw Massacre no és especialment explícita. Mostra, sí, però sobretot insinua i suggereix. Els esgarips dels joves sent torturats fora de pla i la textura granulada gairebé documental del film construeixen un clima de tensió per moments insuportable. Peça cabdal del gòtic nord-americà, metàfora d’un país desestructurat i en crisi, el carismàtic Leatherface com a capo del clan familiar va obrir camí a l’slasher de sèrie B dels 70 i 80. Film de culte per sobre de les modes, pel festival és també un títol emblemàtic lligat a una performance inoblidable: a la projecció del 1979 dos encaputxats amb motoserres van sembrar el pànic a la platea de la Peni i la cosa va acabar a comissaria, on els agents de l’ordre van comprovar que les màquines tenien la cadena desarmada. El recurs dels palurds fanàtics tot assetjant als innocents urbanites que busquen paratges aïllats ha estat repetidament utilitzat al cinema de gènere i ens ha ofert moments gloriosos.
Si mirem una mica més enllà hi afloren temes com el contrast entre la modernitat i el món antic, les dificultats d’entesa entre diferents, i la fatalista constatació que de vegades la violència resulta inevitable. Amb freqüència assistim a venjances o a catàrtics esclats de brutalitat, i hi podem trobar denúncia social i costumisme negríssim, com en la recent Cerdita.
Paradoxalment, el progressiu despoblament i envelliment de les àrees rurals conviu amb el fenomen del neoruralisme: un cert èxode de la ciutat cap al camp en la recerca d’entorns tranquils i menys contaminats. Val a dir que aquest retrobament, cada cop més present també a la literatura i el cinema, pot donar molt de joc, amb despistats neorurals constatant que la seva adaptació al nou medi es complica de forma inimaginable.
L’etiqueta terror rural és llaminera però no oblidem que la pitjor violència es dona a les ciutats. En el món real la revolta pagesa ha palesat les dificultats i el malestar d’un sector estratègic i primordial a la nostra societat, per tant fora bo no estigmatitzar ni caure en la condescendència. Posem-nos còmodes, doncs, per gaudir del “terror de proximitat” i xalem amb grans títols d’aquest fructífer subgènere.”