El Metratge Trobat

El TerrorMolins 2026 dedica la seva 45a edició a un dels subgèneres més influents i reconeixibles del terror contemporani: el found footage o metratge trobat. La clau del seu èxit rau en l’ús d’un realisme brut allunyat del cinema convencional, amb produccions de baix pressupost, històries mínimes i una proximitat inquietant als personatges. El nostre cervell processa aquestes imatges com si fossin enregistraments reals: només veiem allò que la càmera enfoca i imaginem amb horror què s’amaga fora de quadre. Aquesta capacitat d’immersió, sumada a la seva constant adaptació a les noves tecnologies i a les plataformes digitals, l’ha consolidat com una de les tendències més estimulants i renovadores del gènere durant les darreres dècades.

Posem en marxa el compte enrere per l’inici deI TerrorMolins 2026

Des de les cintes de vídeo oblidades en una cabana boscosa fins als arxius digitals que no haurien d’haver sortit mai a la llum, el found footage o metratge trobat és l’art de convertir l’arxiu en horror. Aquest subgènere ens submergeix en el malson a través d’una perspectiva íntima, tremolosa i sense filtres. Celebrarem les pel·lícules que van trencar les regles del terror modern: les obres que van revolucionar la por amb una càmera a l’espatlla, generant un hiperrealisme que ens fa preguntar constantment: “Això és real?”
Des de la brutalitat d’Holocausto Caníbal (1980) fins a la revolució de màrqueting i l’atmosfera de The Blair Witch Project (1999), el metratge trobat ha desafiat constantment les convencions narratives. Al marge de l’astuta campanya promocional del film de Myrick i Sánchez, el film reinventa el terror pel nou mil·leni. La seva rudimentària realització i el seu format poc endreçat són decisions deliberades per transmetre l’emoció terrorífica, i ho aconsegueix de ple.
Ben començat el nou mil·leni, el format demostrava la seva vigència amb fenòmens com [•REC] (2007) i Paranormal Activity (2007), que van redefinir el terror del segle XXI amb pressupostos baixos i un gran impacte, tot mostrant la seva rendibilitat i popularitat. Tots els títols mencionats fins ara comparteixen haver nascut en una etapa anterior a la globalització d’internet. Entrem en aquesta fase amb VHS (2012), inici d’una sèrie d’antologies de curts que va esdevenir de culte pels fans del terror indie, i Creep (2014), una meravella amb micropressupost i un fosc sentit de l’humor.
L’omnipresència de les pantalles a les nostres vides també ens porta una nova narrativa, l’screenlife, amb la vida en línia i la paranoia digital com a protagonistes. Una hiperconectivitat que paradoxalment conviu amb l’aïllament, amb les pantalles com a únic pont amb l’exterior, situació agreujada amb la darrera pandèmia. Host (2020), Deadstream (2022) o Influencers (2025) són bons exponents d’aquesta tendència renovadora.
Prepareu-vos per a una retrospectiva que abraça des dels clàssics que van iniciar la llegenda fins a la nova onada de l’horror en temps real, que ens aterra a través de les nostres pròpies pantalles.
Apagueu els llums. Premeu el Play.