Molins de Rei està situat a la vall del Llobregat i s’estén des de la riba esquerra del riu fins a la serra de Collserola. En l’actualitat hi viuen unes 26.000 persones, i forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Limita amb el Papiol i Sant Cugat del Vallès al nord, amb Sant Feliu de Llobregat al sud, Sant Vicenç dels Horts a l’oest i Barcelona al nord-est. Està ben connectat amb la capital catalana, on s’hi pot arribar en tren, autobús o vehicle privat en uns 20 minuts.

La vila compta amb tres hotels i amb apartaments turístics. Ben comunicats i amb preus competitius, són una bona opció per qualsevol estada de negocis o per fer una descoberta tranquil·la de l’entorn. També són una alternativa des d’on accedir a Barcelona de forma ràpida, ja sigui amb transport públic o privat.

La nostra vila brinda al visitant història, tradició i natura. Amb un ric patrimoni arquitectònic de diferents èpoques, un fort teixit comercial, social i associatiu, i una variada oferta de serveis i restauració, així com també festes populars i propostes culturals que són referents al territori.

CULTURA, PATRIMONI I OCI

Patrimoni arquitectònic i oferta cultural

Passejar pel nucli antic permet gaudir d’un ric patrimoni arquitectònic de diferents èpoques.

Hi destaca el Palau de Requesens, d’estil renaixentista, actualment en procés de rehabilitació per convertir-se en un centre d’art i cultural dedicat al Renaixement.. Es tracta d’un projecte municipal en el qual colaboren el govern català i la Unió Europea mitjançant els fons FEDER.

Ca n’Ametller i el Foment Cultural i Artístic, d’estil neoclàssic, o la Federació Obrera, modernista, són altres construccions emblemàtiques de la vila. I, és clar, l’edifici de la Joventut Catòlica, popularment conegut com la Peni, seu principal del nostre festival. Es va inaugurar el 1921, en periode noucentista, però amb estètica encara hereva del Modernisme. Aquests espais acullen gran varietat d’activitats tot l’any: música, teatre, cinema, espectacles, congressos, assemblees, conferències, pregons, sessions de networking…

La flamant biblioteca el Molí, finalista als premis FAD2020, de l’antiga fàbrica tèxtil Ferrer i Mora, és un espai obert d’activitat cultural i d’aprenentatge: a més del servei de préstec (amb uns 40.000 documents) proposa un ampli ventall d’activitats de foment de la lectura i la cultura, com narracions, tallers, espectacles, conferències, trobades amb autors, clubs de lectura i formació en tecnologies.

Al museu de Molins de Rei hi ha col·leccions amb materials arqueològics trobats a excavacions fetes a Molins i els voltants, elements arquitectònics i escultòrics provinents d’edificis com el Palau de Requesens i el Castell Ciuró i materials etnològics d’oficis tradicionals, a més del fons d’art pictòric, amb obres d’artistes com Miquel Carbonell. També s’hi exhibeixen elements singulars, com restes de les pilones de fusta de l’antic pont de Carles III. El museu va ser una iniciativa dels treballadors de l’empresa textil Can Samaranch. Fins a finals dels 70 la seva gestió va anar a càrrec de l’Associació d’Amics del Museu, i després va passar a ser de titularitat municipal.

Per últim, no podem deixar d’esmentar tant el Mercat Municipal, edificat el 1935 per Josep Badia i remodelat el 2007, així com la parròquia de Sant Miquel, inaugurada el 1942 després que durant la Guerra Civil l’antic temple fos enderrocat, destaca per la seva cúpula amb 24 mosaics, obra de Santiago Padrós.

La candelera, tradició i modernitat

El primer cap de setmana de febrer se celebra des del 1851, com abans apuntàvem, la Fira de la Candelera, considerada festa tradicional d’interès nacional des del 2002, i referent firal al país.

Aquesta emblemàtica celebració molinenca té a l’agricultura com a fil conductor, però ha anat incorporant novetats tot combinant tradició i modernitat: és l’exponent de sectors econòmics com la jardineria, maquinària agrícola, bestiar, vins, alimentació, automòbil, brocanters, col·leccionisme i artesania, i d’altra banda acull un ampli ventall d’activitats socioculturals i festives com el pregó, les jornades agràries, l’esmorzar de traginers, concursos, exposicions, concerts, castellers, teatre, presentacions literàries, gegants, botifarrada popular i activitats relacionades amb el motor. Les entitats molinenques hi participen amb estands propis, i els més petits gaudeixen amb la Fira Jove.

La Candelera és possible gràcies a les iniciatives col·lectives de tot un poble que durant moltes generacions ha esmerçat esforços en aquest projecte d’obertura i acolliment.

Com diu la vella dita Si la Candelera plora, el fred és fora. Si la Candelera riu, el fred és viu, i ens agrada completar-la amb… I tant si plora com si riu, a Molins de Rei veniu!

Festa Major de Sant Miquel, Carnaval i Festa dels Tres Tombs

La Festa Major de Sant Miquel Arcàngel se celebra al voltant del dia del patró de Molins de Rei, el 29 de setembre Les entitats molinenques s’impliquen de forma decisiva amb el desenvolupament de la festa major: hi participen la colla castellera dels Matossers, els Bastoners, l’Esbart Dansaire, El Cuc, el drac l’Entxuscat, els Diables, l’Agrupació Folklòrica… Tanmateix, els principals dinamitzadors de la festa són el Camell i els gegants de Molins de Rei.

Els gegants son dues parelles: els Gegants Vells Miquel i Montserrat, creats el 1913 i els Gegants Nous Bernat i Candelera, del 1988. Els gegants molinencs i colles amigues d’altres pobles catalans fan una gran trobada gegantera el segon diumenge de Festa Major. També tenen un paper clau durant el Carnaval, representant el ball de la burgesia que any rere any és interromput per l’aparició d’El Camell.

Tot i que resulta molt difícil establir els origens d’El Camell, imponent figura de fesomia fantàstica, el document més antic que s’ha trobat fins ara parla de finals del segle XVIII, tot i que la tradició podria ser molt anterior. Aquest text explica que cada any, pel Carnaval, els pagesos de la vila construïen una andròmina terrorífica per boicotejar el ball del Carnaval de les famílies acomodades de Molins de Rei. Amb les arquetes d’un carro i una manta feien el cos, col·locaven el cap d’un cavall mort amb dos taronges a les conques dels ulls i, mitjançant un mecanisme enginyós, donaven mobilitat a les mandíbules de l’animal. La bestia acostumava a aparèixer al Ball del Carnaval causant corredisses i xiscles. Aquesta tradició es va fer tan popular que la plaça de la Vila també era coneguda com la plaça del Camell. Arribats a aquest punt, ja haurà deduït que el Camell no té res a veure amb un camell del desert. Rep aquest nom per l’expressio “fer el camell”, que a Molins de Rei significa “fer l’animal”, “fer el bèstia” o “fer el burro”. Així doncs, el Camell actual és la recuperació i reinterpretació modern d’aquella antiga tradició molinenca en forma de bèstia de foc de grans dimensions. Des de la seva recuperació al 1981, en un context postfranquista de reivindicació del carrer com a espai lúdico-festiu, el Camell ha anat guanyant popularitat a la Vila fins convertir-se en un dels actes centrals de la Festa Major de Sant Miquel i del Carnaval, així com també en un dels símbols més emblemàtics del poble.

També cada any, i coincidint amb la festivitat de Sant Antoni Abat, se celebra la festa tradicional dels Tres Tombs. Cavalls i carruatges surten en cercavila pels principals carrers de la vila, i locals i visitants treuen a beneir els seus animals.

Gastronomia i teixit social, comercial i associatiu

Molins de Rei destaca pel seu teixit social, comercial i associatiu. És una vila emprenedora i capdavantera, gràcies a la seva gent. Dues associacions de comerciants apleguen més de 600 comerços.

El Mercat Municipal (edificat el 1935 per Josep Badia i remodelat el 2007), econòmicament molt actiu, és un incentiu per crear i dinamitzar nous negocis. El Mercat té un paper clau en la configuració de la vila per fer-la més sostenible a escala social, econòmica i mediambiental, i és la locomotora comercial de Molins de Rei Centre de Comerç. També hi trobem l’Aula Gastronòmica, la segona de Catalunya després de la Boqueria de Barcelona.

El ventall de bars i restaurants és extraordinàriament ampli, amb tot tipus de cuina, des del menjar tradicional local (amb visita obligada a les tradicionals masies-restaurant) fins a la fusió importada de països llunyans. És un dels punts forts de la vila, per la qual cosa molta gent de l’entorn s’hi apropa per gaudir de l’esplèndida oferta gastronòmica.

A més, cada any s’organitzen activitats com els tasts gastronòmics de la Fira de la Candelera o la mostra de tapes Molins B de Gust. Durant la Fira de la Candelera molts restaurants ofereixen la coradella, un plat tradicional que se servia als traginers que venien a mostrar el seu producte o bestiar a la Fira. Fet a base de menuts de xai i acompanyat amb vi, és un plat de pagès, de sabor ben intens i molt energètic, ideal per suportar les jornades més exigents.

Natura

Amb clima mediterrani i més d’un 65% de sòl forestal, Molins és també una de les millors portes d’entrada al pulmó verd del Parc Natural de Collserola.

Hi ha un gran nombre d’itineraris en plena natura, amb punts d’interés com el Castell Ciuró, l’ermita de Sant Pere Romaní, la masia de Can Santoi y Santa Creu d’Olorda.

A Molins hi distingim dues grans unitats morfològiques: el pla i la muntanya. El pla, al llarg de la riba esquerra del Llobregat, es manté a una altitud mitjana de 20-30 metres sobre el nivell del mar. Al límit del pla amb els primers relleus muntanyosos es troba el nucli antic de la vila.

La muntanya ocupa el 88% del municipi i forma part de la serra de Collserola. És un paisatge amb pics de formes suaus (puig d’Olorda, 434 m; penyes d’en Castellví, 237 m; serra de Can Julià, 236 m, Mulei, 226 m), separats per valls on circulen nombrosos torrents i rieres.

A la zona alta de la muntanya hi trobem grans pinedes de pi blanc i pinyoner, combinades amb petites extensions d’alzinars. A les fondalades hi ha racons de gran bellesa i riquesa botànica.

Molins de Rei i la música metal

Molins de Rei proposa diverses cites ineludibles pels amants de la música metal, gràcies a concerts i festivals com MOVE YOUR FUCKING BRAIN EXTREME FEST i CRASH DUMMIES METAL FEST.

Todo això ha estat possible gràcies a l’associació Metal Defenders, que va nèixer al 2002 a Molins de Rei amb el compromís de defensar i promocionar els valors estètics, socials i culturals vinculats al món de la música metal. La gran aposta de l’entitat, i a la vegada la més extrema, va sorgir al 2006 amb la creació d’un nou festival gratuït, l’esmentat Move Your Fucking Brain Extreme Fest (MYFBEF), obert a totes les persones devotes del metal extrem. Aquesta aventura va començar inicialment al Parc del Llobregat, en petit format, per passar més endavant a l’emblemàtic Death field de Molins de Rei (Avda. Collserola). Després de 15 edicions i molts esforços, el “Move” s’ha convertit en un festival ple d’essència extrema d’origen internacional i peninsular, un festival de qualitat i referència dins del món del metal.

Per a més informació, consulta les xarxes socials de l’entitat: @MetalDefenders (facebook e instagram) y @MetalDef_MdR (twitter)

14a edició del festival (2018)

Foto de Roser Pascual Garcia

UNA VILA DE CINEMA

Orígens del seu idil·li amb el cinema i cronologia històrica

A banda de les festes tradicionals, el fort teixit associatiu molinenc està també al darrere de la gran tradició cinematogràfica de la vila: ja al 1898 hi havia exhibicions d’espectacles òptics a un envelat situat a la cruïlla de l’Avinguda València i Pi i Margall. El 1900 també se’n feien al Cinematògraf Puig, al carrer Carril 21 (posteriorment hotel La Lluna), i anys després, el 1912, naixia allà a tocar el cinema Delícies, propietat de la família Roca. Fundat per Jaume Bosch i Emili Port, el regentaven republicans i federalistes i obria només els caps de setmana.

Els lerrouxistes van regentar el cinema Les columnes a partir del 1912, el 1914 Adrià Gual va rodar a Molins la pel·lícula La gitanilla, i el 1918 es roda un documental sobre la fàbrica Conserves. El 1921 comença l’activitat cinematogràfica al Foment, el 1924 a la Federació Obrera, i el 1925 a la Joventut Catòlica. Als anys 30, durant la Segona República, es projecten films d’avantguarda al Foment. L’any 1931 s’hi pot veure la primera pel·lícula sonora: Melodies de Broadway.

Hi hauria moltes obertures, fusions i tancaments de cinemes. Ho podeu veure en aquesta cronologia històrica del cinema a Molins de Rei, elaborada per Glòria Massana, junt amb altres moments destacats d’aquesta evolució.

Cronologia històrica del cinema a Molins de Rei

Gloria Massana

Recorregut pels orígens cinèfils de la ciutat

???

La semana del nuevo cine español (1964-1969)

Montserrat Cateura Solans

Cent anys de cinema a Catalunya … i la seva presència a Molins de Rei

Montserrat Cateura Solans

Naixement del TerrorMolins

L’any 1970 tanquen el Savoy i la Federació Obrera, en una època de davallada de les sales molinenques. En aquest context trobem la llavor del nostre festival: l’any 1973, el cineclub buscava ingressos per poder seguir tirant endavant la seva programació estable, i van decidir crear la que probablement era la primera marató de cinema de terror de l’estat. Els primers anys eren 16 hores seguides, per acabar sent les 12 Hores de Cine de Terror de Molins de Rei. L’èxit va ser immediat, era una idea nova i fresca en un context històric vell i encarcarat, on afloraven les ganes de viure experiències col·lectives amb aquest component de trencament.

Del 79 al 82 el primer ajuntament democràtic i diversos cinemes molinencs organitzen la Setmana de Cinema, amb nous creadors, cinema en català, films independents… A les 12 hores del 79 entre pel·lícula i pel·lícula s’introdueixen happenings de caràcter terrorífic. Després del passi de La matança de Texas de Tobe Hooper dos encaputxats equipats amb sengles motoserres van provocar esglais a la platea. Una intervenció policial va portar a comissaria a un dels actors de la performance i a part de l’organització. La cosa no va anar més enllà en comprovar la policia que les motoserres tenien la cadena desarmada.

Durant els anys 70 i 80 es forja la mística que acompanya la marató del TerrorMolins, però cert esgotament dels promotors i del públic van fer que s’acabés de forma brusca l’any 90. El 1993 es va intentar recuperar, però sense èxit. Les 12 hores entrarien en un son profund de gairebé una dècada.

El 2001 un grup d’entusiastes decideixen tornar-ho a intentar, amb ganes de fer-ho nou i diferent: les 12 Hores no retornen soles, sinó acompanyades d’una mostra de curtmetratges, i enlloc d’un únic dia, s’aposta per fer-ne tres. Cada any es van fent més passos: més dies, més activitats, més convidats, més públic…

La primera dècada del nou segle és un banc de proves del que acabarà sent l’esdeveniment. Només dos anys després de la represa, i arran d’un acord amb Sitges, el certamen es rebateja com a festival, perquè malgrat que les 12 Hores n’eren el buc insígnia, ja no són l’únic contingut del festival.

El festival comença a ser reconegut més enllà de les fronteres més properes, i a partir del 2010, l’evolució ja és imparable: un concurs de microrelats, el TerrorKids per als més menuts, la mostra per a Instituts amb alumnes de tot el Baix Llobregat, el Molins Horror Games, Gastroterror, exposicions antològiques, publicacions, aniversaris sonats, jurats i convidats de totes les procedències, noves seus i espais per donar cabuda a nous formats, i les Jornades Professionals per a nous talents i indústria.

TerrorMolins s’integra al TAC (Terror Arreu de Catalunya), a Catalunya Film Festivals, i a la Federació Europea de Festivals de Cinema Fantàstic, gràcies a la qual el nostre Festival pot atorgar cada any un dels prestigiosos premis Méliès.

El creixement és exponencial: més de 150 pel·lícules per edició, 8.000 espectadors presencials i més de 30.000 online, una mitjana de 70 convidats cada any, gairebé 200 pernoctacions d’hotel durant 10 dies…

Amb la Candelera com a referència històrica, a Molins de Rei és tradició convidar els forans a venir a gaudir de les celebracions més sonades. I al Festival, aquest esperit d’acollida i d’orgull ha configurat la vocació d’internacionalització, la reivindicació de ser ambaixadors a l’exterior, tot potenciant el talent creatiu, i si aquest és local, encara millor.

El festival demostra any rere any el seu potencial, tot mostrant Molins de Rei al món, amb una mirada diferent, cinèfila, cultural i sense complexes. I els nostres spots han servit per adonar-nos que en els nostres carrers, racons, entorn i places hi tenim un autèntic plató cinematogràfic. Molins de Rei és un bon aparador, un gran plató des d’on projectar com som i què som capaços de fer. En Paco Ruiz ho ha reflectit a través de diversos spots del festival, i amb la seva filmografia.

ENLLAÇ A L’APARTAT HISTÒRIC DEL FESTIVAL

UNA MICA D'HISTÒRIA

Del Paleolític al segle XIX

Al Paleolític ja hi ha constància de l’existència d’un poblament prehistòric, i a la cova d’Or de Santa Creu d’Olorda es van trobar restes neolítiques. Els poblats del puig d’Olorda, de la Plaça de les Bruixes i de les Argiles, amb origen al segle IV aC, són de l’època ibèrica.

Però per trobar l’origen de la vila com a tal hem de saltar a l’any 1188: Alfons II el Cast, rei d’Aragó i comte de Barcelona, va encarregar a un tal “Joan dels molins” la construcció d’un casal amb dotze moles i una sèquia. D’entrada només va poder fer el casal, i dos anys després el rei li va proposar a Bernat el Ferrer que forgés els ferros per posar en funcionament els molins. Van quedar sota responsabilitat de Bernat el Ferrer, i una de les condicions que se li va imposar va ser que hauria de viure-hi per tenir cura dels edificis. Va ser així com va néixer el nou municipi.

El 1208 Molins va adoptar el títol de vila, amb llicència per tenir parròquia i cementiri: el bisbe de Barcelona va donar permís per fer-hi una església (Sant Miquel) a la part alta de la vila, que ja comptava amb més de vint cases. La població es dedicava al conreu del camp, tenia cura dels animals i treballava en diferents oficis.

Els cavallers hospitalaris de l’ordre del Temple, soldats i frares alhora, es van instal·lar al Castell Ciuró (estratègicament situat, amb vistes a la vall del Llobregat) per protegir els vilatans dels atacs dels sarraïns.

El poble va ser venut o hipotecat vàries vegades, fins que el 1366 Berenguer de Relat, conseller del rei Pere el Cerimoniós, va comprar la senyoria del poble de Molins de Rei, del castell d’Olorda i de Castell Ciuró. Llavors el poble estava format pel casal de les dotze moles amb unes setanta cases pels voltants. Totes les terres i cases eren propietat del rei i dels senyors feudals.

El 1419 un grup de molinencs aconsegueix reunir capitals per a la redempció de la feudalitat i retornar la vila íntegrament a la corona. El 1430 Alfons V el Magnànim cedeix el poble a Galceran de Requesens, propietari de la majoria de territoris de l’entorn. Requesens converteix Molins de Rei en baronia i hi fa construir un magnífic palau on la família passa llargues temporades. El 1493 s’hi allotgen els Reis Catòlics i Cristòfor Colom, i també hi rep altres personatges notables.

Una altra dada que molts desconeixen: va ser a Molins de Rei, el 30 de novembre de 1519, on Carles I va ser proclamat Rei dels Romans i futur Emperador Electe del Sacre Imperi Romanogermànic.

El 1532 s’hi van hostatjar l’emperadriu Isabel de Portugal i el seu fill, el futur Felip II de Castella. Cap a finals del segle XV, però, la família Requesens s’emparenta amb la noblesa castellana (entre d’altres els ducs d’Alba i els de Medina Sidonia) i es distancia de la vila. La baronia va anar cedint competències als molinencs, autoritzant l’obertura d’establiments, alhora que arrendava els molins i els serveis que fins llavors controlaven directament, com la carnisseria.

Una altre moment decisiu per la vila va ser la construcció del Pont de Carles III, entre el 1763 i 1767. Feia 334 metres de llargada, tenia 15 arcades, i es va fer amb pedra de gres rogenc, procedent de les properes muntanyes de Cervelló i Sant Andreu de la Barca. Molins va guanyar pes estratègic i va passar a ser parada obligada en el trajecte Madrid-Barcelona. Van obrir nous comerços i hostals, i la vila es va convertir en centre neuràlgic per als pobles de la comarca.

Precisament per la importància estratègica del pont, la vila va patir diverses batalles en el decurs de la Guerra del Francès. El 7 de juny de 1808 les tropes del general Schwarz, que havien estat derrotades a la batalla del Bruc, van saquejar i incendiar Molins. Setmanes després l’exèrcit del general Saint-Cyr va ocupar els terrenys entre Molins i Vilafranca. Va haver-hi nombroses víctimes i greus destrosses a l’estructura urbana. Els danys al Palau de Requesens van provocar la posterior parcel·lació dels terrenys, que van configurar el que seria el carrer Major.

La Tercera Guerra Carlina va provocar nous saquejos i incendis, el 1874, però els conflictes bèlics no van ser els únics esdeveniments que van trasbalsar l’economia local: també hi van influir les vagues a la incipient indústria i la fil·loxera, que arribava a finals del XIX, després de fer estralls a les vinyes franceses i del nord del país. La plaga va ser un daltabaix per a l’agricultura local i de fet va acabar amb la vinya del municipi.

De la pagesia a la indústria

Molins de Rei va ser un poble agrari fins ben entrat el segle XX. Com a tot el país, la pagesia ha estat històricament el principal sector econòmic, si bé a finals del XIX la indústria ja començava a crèixer. La primera gran fàbrica seria la tèxtil Ferrer i Mora (coneguda com el Molí) l’any 1858.

Va haver-hi dos punts d’inflexió decisius pel desenvolupament econòmic de Molins de Rei i la comarca: la construcció del Canal de la Infanta, entre els anys 1817 i 1820, i la inauguració de la línia de ferrocarril entre Barcelona i Molins, el 1854.

El Canal de la Infanta, una canalització de 17,420 km d’aigües provinents del riu Llobregat, va abastir unes 4.500 hectàrees dels camps de la Vall Baixa de la comarca, amb inici a Molins i seguint per Santa Creu d’Olorda (absorbit el 1916), Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet, acabant a Sants (absorbit per Barcelona el 1897). Feia segles que la societat civil del Baix i Barcelona demanava una infraestructura d’aquest tipus, de fet un primer canal construït el 1188, el Rec Vell, partint des del Papiol abastia molins fariners de la banda esquerra del Llobregat, i com hem vist va propiciar el naixement de la nostra vila.

Tornant a inicis del XIX, la Guerra del Francès havia afectat dramàticament els conreus i per tant la forma de vida de la gent, sobretot per les escaramusses que hi va haver entre l’exèrcit francès en retirada i les guerrilles opositores a la llera del Llobregat, entre Molins i la desembocadura. La construcció del canal de reg era prioritària, i les elits burgeses van pressionar Ferran VII, qui va acceptar derogar l’exclusivitat monàrquica en la construcció de canals. El finançament del nou canal fou privat, però el convuls context polític feia necessari trobar suports públics, i va ser Francisco Javier Castaños, Capità General de Catalunya, el principal defensor del projecte, que inicialment portaria el seu nom. El 1819 va canviar la denominació quan el va inaugurar la Infanta Lluïsa Carlota, un any abans de la finalització de les obres. Els promotors del canal, principalment propietaris de terres fèrtils de secà, les van transformar en conreu de regadiu. D’entrada es va continuar cultivant cereals (blat, civada, ordi), llegums (pèsols, mongetes, cigrons, llenties) i fruiters com pomeres i pereres, però tenir l’aigua a l’abast va disparar la productivitat per passar d’una collita anual a tres o quatre, amb el conseqüent creixement demogràfic per subministrar la mà d’obra necessària per explotar els camps.

També es van incorporar nous cultius com el blat de moro i l’arròs, amb marges comercials superiors als dels productes tradicionals, i l’energia generada pels tretze salts d’aigua del canal va permetre implementar la industrialització de la zona. Com que la presa d’aigües del canal es feia a la séquia de desguàs dels molins i fàbriques d’El Papiol i Molins de Rei, els propietaris d’aquests terrenys van reclamar indemnitzacions per emprar aigües de la seva propietat, i van obtenir com a compensació l’explotació d’alguns salts d’aigua.

El desenvolupament intensiu de l’agricultura i l’augment de la població exigien nous serveis de transport tant de persones com d’excedents agrícoles. El 1854 es va inaugurar la línia de tren de Barcelona-Molins de Rei-Martorell, que en molts trams era paralel·la o coincident amb el recorregut del canal, la qual cosa va generar algun conflicte amb els propietaris. Però l’èxit del canal va ser tal que va ser replicat al marge dret del riu, per transformar al regadiu els terrenys de Sant Vicenç, Santa Coloma, Sant Boi i El Prat.

La primera indústria molinenca va ser la fàbrica de teixits Galtés, l’any 1830. Comptava d’inici amb 13 telers manuals, i el 1850 ja en tenia 37 i hi treballaven 56 obrers. La primera gran indústria mecanitzada, fundada per Josep Ferrer i Mora l’any 1855, va arribar a tenir més de 3.200 obrers i 100 telers mecànics moguts per l’energia hidràulica proporcionada pel rec vell. A la mateixa activitat s’hi anirien sumant Can Coll, Can Iborra, Can Malvehí, Can Samaranch, etc. Les màquines de vapor, gas i electricitat pròpies de la Revolució Industrial van acabar amb la dependència de l’energia hidràulica, i va començar el declivi del canal.

El desenvolupament industrial català de finals del XIX també havia arribat a Molins de Rei. El 1890, amb una població de 2.935 habitants, hi havia 52 comerços i 12 indústries. La principal branca industrial era el tèxtil de capital extern. A finals de segle, la fàbrica Ferrer i Mora instal·lava la primera màquina de vapor (a Anglaterra ja s’empraven des d’inicis del XVIII) en substitució de la força hidràulica que havia mogut els molins des de feia sis segles. En paral·lel, les hortalisses i els arbres fruiters van rebre un impuls, i l’annexió de part del terme de l’antic municipi de Santa Creu d’Olorda l’any 1916 va donar una nova empenta a l’agricultura, que arribaria a altes cotes d’exportació durant els anys 30. Però aquest equilibri s’aniria trencant, durant el segle XX les fàbriques i les cases van anar ocupant terrenys de conreu, i Molins s’aniria transformant en un poble industrial.

Convuls segle XX

En aquest context de creixement econòmic, l’onada de l’associacionisme que recorre tot el país a mitjans del XIX també deixa petjada a la vila. Les noves associacions, moltes d’elles amb patrimoni, canalitzen reivindicacions socials i articulen l’oferta cultural.

El 1918 es crea la Federació Obrera (hereva del sindicat Les Tres Classes de Vapor) que seria espoliada pel franquisme abans de ser retornada finalment al municipi. La Joventut Catòlica es constitueix l’any 1879 i el 1921 s’aixeca un nou local (actual seu principal del festival). El Foment Agrícola, Industrial i Comercial (actual Foment Cultural i Artístic) neix el 1920 i el 1923 inaugura un nou edifici patrocinat en bona part per la burgesia de procedència agrària.

Enllà, Festa, Camins, Germanor i Espartacus són les principals capçaleres de la primera meitat del segle XX. Aquests publicacions feien de portaveu de les entitats, sovint amb forta càrrega política. Malauradament, la guerra del 36 va provocar un profund trau en la vida quotidiana molinenca, com a la resta del país, i va acabar amb moltes d’elles.

L’estructura urbana s’amplia cap a noves zones a l’altra banda de la via del tren, es construeix la fàbrica de conserves que acabarà donant nom a un nou barri, també un nou mercat l’any 1935 i una escola que inaugura el rei Alfons XIII. L’annexió de nous barris al nucli històric -el primer d’ells va ser la Carretera- van accelerar l’expansió de la vila.

Durant la Guerra Civil, escamots de la FAI van assassinar mitja dotzena de vilatans i van dinamitar l’església parroquial de Sant Miquel Arcàngel, tot destruint-hi el seu arxiu, que datava del segle XVI. Les tropes franquistes van entrar a Molins el 25 de gener de 1939, i el 4 de febrer van establir la gestora municipal.

La indústria va revifar durant els duríssims anys de la postguerra. La població immigrada provinent bàsicament d’Andalusia, Múrcia i Extremadura va trobar feina a fàbriques com Samaranch, Malvehy i Torra Balari, que van incrementar notablement la seva producció. Les fortes onades migratòries -molt superiors a las que va haver-hi a principis de segle- s’ubiquen a zones de nova construcció com Can Graner, Riera Bonet, l’Àngel i el Canal. Als 60 i 70 es dispara el creixement demogràfic fins doblar la població: Molins passa de 7.364 habitants l’any 1936 a 14.460 l’any 1970.

Com a dada curiosa, fins els anys 50 del segle XX encara es permetia el bany al Canal de la Infanta. El nombre d’hectàrees regades va anar baixant de forma constant i amb el creixement de la vila la infraestructura s’integrà en un entorn urbà. L’empitjorament de la qualitat de l’aigua del riu (s’hi aboquen matèries contaminants de la Riera de Rubí i el riu Anoia) i la manca de pressupost per construir col·lectors d’aigües residuals converteixen el canal en una macroclaveguera. Als setanta, devant la desídia de l’administració central, molts ajuntaments, com el de Molins, cobreixen trams del canal i desvien cabals cap a col·lectors. A l’actualitat, gràcies a les depuradores s’ha reduït la càrrega contaminant, però el continu creixement urbà posa en risc les terres dels pocs regants que encara l’utilitzen a trams entre Molins de Rei i l’Hospitalet.

El pont de les 15 arcades havia resistit els bombardejos del bàndol nacional, però posteriorment l’extracció massiva d’àrids de la llera del riu va minar els seus fonaments. El 6 de desembre de 1971, en enderrocar-se un pilar, va arrossegar dues arcades. Va haver mobilitzacions populars per salvar el pont, significatives com a presa de consciència col·lectiva encara en plena etapa franquista, però les autoritats van decidir demolir les restes i se’n va fer un de nou.

El règim i l’Església controlaven les publicacions i manifestacions culturals també durant el tardofranquisme, però amb la transició política i l’anhel col·lectiu de llibertat van arribar noves iniciatives de participació festives i culturals: la recuperació d’El Camell, bèstia de foc de finals del XIX, la celebració del Carnestoltes i la participació popular a la Festa Major van aportar un molt necessari aire fresc tot palesant un cop més la fortalesa del teixit associatiu molinenc.

Als anys 80 i 90 el desenvolupament del planejament urbanístic previst en el Pla General Metropolità de 1976, amb els nous barris de la Granja i Riera Nova, serà el nou impuls demogràfic que portarà Molins fins els 25.000 habitants.

Històricament, la vila ha canviat de nom dues vegades per motius polítics: el 1873, durant la Primera República, va adoptar el nom de Molins del Pont (oficialment del Puente). Un any més tard, amb l’arribada de la Restauració borbònica, es va recuperar la denominació tradicional. Durant la Guerra Civil va passar a dir-se Molins de Llobregat, seguint la política d’eliminar dels topònims referències a elements monàrquics o religiosos. Amb la reinstauració de la Generalitat de Catalunya, l’any 1981, la denominació oficial de la vila es va catalanitzar de forma definitiva.

Caça de bruixes a Molins?

El gener de 2022 el Parlament es va sumar a la campanya “No eren bruixes, eren dones” i va reconèixer les dones acusades de bruixeria com a víctimes d’una persecució misògina, comprometent-se a impulsar polítiques públiques encaminades a promoure la memòria de tantes dones condemnades, reprimides i executades. La denúncia d’aquest feminicidi institucionalitzat va posar de nou d’actualitat la bruixeria al nostre país, on segons els estudiosos, la persecució va ser més violenta que a altres parts de l’estat, tot que a l’imaginari popular tenim més presents per exemple les meigues gallegues.

Segons els textos religiosos, les bruixes poden produir fets sobrenaturals a través de la màgia, ja sigui de forma innata o gràcies a haver pactat amb el diable. Se les ha acusat històricament d’infanticidis, control de la meteorologia, misses negres, malediccions i de reunions d’aquelarre o sàbat. Aquest era un festí on es deia que el diable, encarnat en mascle cabró, mantenia relacions amb les bruixes assistents. S’ha relacionat sovint la bruixeria europea amb antigues religions paganes, però a Occident ha estat associada a l’adoració al diable, sobretot a l’Edat Mitjana. Elements com la simbologia de la nit i la lluna, una imatge de castedat però alhora seductora i sobretot la rebel·lió contra el poder son trets comuns que condemnaven a les dones seguidores d’aquestes conductes. Les bruixes son una icona de la cultura popular i el folklore, en especial a casa nostra.

Al segle XIV van tenir lloc els primers processos a bruixes, amb condemnes encara lleus com amonestacions, dejunis i peregrinacions a Montserrat. Al segle XV es registra a Amer el primer procés important, i al XVII comencen els anys de persecució màxima, amb tortures i execucions. Era l’activitat més lligada a la marginalitat, junt amb el bandolerisme i la falsificació de monedes. Centenars de dones van ser executades (a Europa van ser cremades més de mig milió, en un context de psicosi col·lectiva). També s’executava bruixots, però les dones patien el 80% dels processos. Catalunya va ser un dels focus europeus de la cacera de bruixes, i la zona de l’estat on va haver-hi més condemnes per bruixeria, sobretot entre el 1618 i el 1622, amb processos com el de les bruixes de Vic i la bruixa Napa de Prats de Lluçanès. A casa nostra no se les cremava sinó que se les penjava, perquè eren jutjades com si fossin delinqüents comuns. La crema era més pròpia de la Inquisició, que a Catalunya tenia escassa presència. Les execucions tenien lloc a la plaça pública o a les forques ubicades als camins, on es deixaven com a part del paisatge per espantar la població. Al segle XVIII la influència dels enciclopedistes francesos va frenar els processos, però encara se’n van fer alguns en ple segle XIX.

El tràfec de persones que creuaven els Pirineu provinents d’Occitània i el caràcter feudal del nostre territori, on els alcaldes tenien poder absolut, son factors que ajuden a explicar el perquè de tants casos a casa nostra. Les dones acusades de bruixeria en realitat simplement tenien coneixements medicinals, o eren dones independents, percebudes com a amenaça pels poders locals, i, per cert, estaven ben allunyades de la imatge icònica de vella encorbada i amb escombra.

Molins de Rei, junt amb altres municipis de la comarca, com Martorell i Collbató, surt al mapa de la bruixeria catalana. Es diu que les bruixes molinenques pujaven a fer els seus rituals a una clariana del bosc, on ara hi ha l’anomenat Pla de les Bruixes, al marge esquerre de la carretera que puja a Sant Bartomeu, junt a les restes iberoromanes i el circuit de motocross.

Als judicis per bruixeria a Catalunya hi trobem acusacions de màgia malèfica per provocar malalties i la mort, però un altre exemple d’acció maligna és la capacitat de provocar esterilitat o impotència de les parelles i el bestiar a través del fenomen del lligament: fer nussos amb cabells, cintes, draps o herbes per aconseguir els efectes sobre el destinatari de l’acció (habitualment el marit o amant per afavorir la convivència conjugal o evitar maltractaments i infidelitats). Tant els textos dels homes d’església com les lleis civils de l’època medieval expressen la voluntat de castigar aquestes pràctiques. La literatura moralista i els sermons dels predicadors van diabolitzar aquesta màgia popular, que passa a considerar-se no com a superstició sinó com a indicatiu d’un pacte amb el diable. Un d’aquests processos l’obre el 1424 el veguer de Barcelona contra la molinenca Eulàlia Llopart, acusada pel seu amant d’haver-lo “lligat” amb nussos i imants per a que no pogués abandonar-la.

A més del component herètic i els maleficis, una altra acusació freqüent era entrar de nit a cases tancades, per ofegar els que hi vivien, segrestar infants o saquejar rebosts i cellers. La creença en aquestes cavalcades nocturnes es reflecteix per exemple en la visita de 1304 a la parròquia de Molins de Rei, quan els informadors van acusar d’aquesta pràctica a una dona a qui anomenaven la Salvatge (font Pau Castell Granados: Orígens i evolució de la cacera de bruixes a catalunya).

A can Mallol, una masia a la carretera que va de Molins a Vallvidrera, diu la llegenda que hi va viure la darrera bruixa de Catalunya, la Teia, que tenia el poder de convertir-se en gos. Era una dona independent, ella sola tirava el mas endavant, la qual cosa inspirava recels entre els pagesos de la zona. Una vegada, el vell de can Busquets, la masia rival, va anar a molestar la mare de la Teia, que era una dona cega, i hi va fer moltes destrosses. Segons els pagesos, la Teia es va transformar en un gos sarnós que va anar a can Busquets a rebolcar-se pel llit. Quan Busquets s’hi va estirar, li va començar a picar tot i va anar a rentar-se al pou. Allà l’esperava un enorme gos negre que el va empènyer i el vell s’hi va ofegar. Els pagesos de Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda van anar a venjar-se però segons la llegenda la Teia es va transformar en gós rabiós, els va atacar, va fugir pel bosc i mai més van tornar a veure-la.

Curiosament a meitat del XIX va viure al can Mallol una veïna de Sant Feliu de Llobregat, l’Enriqueta Martí, després coneguda com la vampira del Raval, acusada (falsamente) de matar nens per treure’ls la sang i vendre-la a gent rica tuberculosa. Aquestes llegendes es basteixen sovint per desacreditar dones al marge dels esterotips. En el cas de Martí, de qui tan sols es va poder provar un segrest, els mitjans van ajudar a construir un relat macabre i sensacionalista probablement per tapar una xarxa de prostitució on hi havia involucrades les elits polítiques i econòmiques.

El que està clar és que molts consideren aquest àrea de Collserola una zona màgica: Santa Creu d’Olorda, la muntanya de les Encantades, el pla de les Bruixes, la plaça de les Bruixes…

La llegenda de

LA PLASSA DE LAS BRUIXAS

article | text original | traducció

(idioma català)


fonts:
Molins de Rei del Passat (12)
Viquitexts

Pau Castell Granados

ORÍGENS I EVOLUCIÓ DE LA CACERA DE BRUIXES A CATALUNYA
(SEGLES XV-XVI)

tesi | apèndix

(idioma català)


font: TDX.CAT

ENLLAÇOS D'INTERÈS

-web oficial-
Ajuntament de Molins de Rei

-entrada Wikipedia-
Municipi de Molins de Rei

-article turisme-
Baix Llobregat – Molins de Rei

-article turisme-
Visitar Molins de Rei

-article-
Fira de la Candelera a Molins de Rei